Declaració institucional d'Anna Simó, exconsellera d'Educació i Benestar Social

Salutacions

Agraeixo al president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell que m’hagi convidat a fer la glossa de l'acte de commemoració de la Diada Nacional de Catalunya d’enguany.
Com a filla de Ponent, del poble veí d’on és l’alcalde Carles Palau, ja al Segrià, emigrada amb la família de petita a l’àrea metropolitana de Barcelona, és un gust poder ser avui en un lloc simbòlicament estratègic, a la capital de la comarca, i adreçar-vos quatre pensaments desendreçats, una mica de prosa i una mica de poesia.

Començo pel primer: què significa l’Onze de Setembre?

Segons el preàmbul de la Llei 1/1980, de 12 de juny, per la qual es declara Festa Nacional de Catalunya la diada de l'Onze de Setembre, a criteri del Govern i de la majoria del Parlament:

El recobrament nacional dels pobles passa, sens dubte, per la recuperació de les seves institucions d'autogovern.
Passa també per la valoració i exaltació de tots aquells símbols a través dels quals les comunitats s'identifiquen amb si mateixes, ja que sintetitzen tota la complexitat dels factors històrics, socials i culturals que són les arrels de tota realitat nacional.
D’entre aquests símbols destaca l'existència d'un dia de festa, en el qual la Nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur.
El poble català, en els temps de lluita, va anar assenyalant una diada, la de l’Onze de Setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats l’Onze de Setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposava també l’esperança d’un total recobrament nacional.

Nació, valors, recordar la història, fer projectes de futur, actitud de resistència i esperança.

Què és una nació? Quin sentit profund té ser una nació?
Per a mi, una nació és la seva gent.

Lluís Llach, a la cançó Jo hi soc si tu vols ser-hi, diu uns versos immensos:

“No tinc país sense tu, tampoc tinc demà...
Serem sols un país lliure si són lliures els seus fills.
Proclamo que les banderes, símbols, pàtries i demés, tan sols quan a tu et serveixen me’ls estimo i els faig meus.”

I Ernest Renan, bretó i francès de sentiment, ja deia el 1882 que la nació és la voluntat de viure junts, la cohabitació de les diferències, de la diversitat entre els seus fills mentre duri aquesta voluntat, en una mena de referèndum quotidià.
La nació és un organisme sempre en construcció, que ha de guanyar cada dia la confiança i els consensos dels seus fills. Fills que hi cedeixen part del que són i del que necessiten individualment en benefici de la comunitat.

Així, el patriotisme segons Renan es basa en l’herència dels nostres ancestres —la llengua, la tradició, la història, les arrels— que hem de reivindicar perquè ens expliquen i donen sentit al “nosaltres”. Però, SOBRETOT, es basa en la voluntat del present, en la decisió de mantenir viva la nació. I això és imprescindible en etapes com les actuals, plenes d’individualismes i de globalització que massa sovint vulnera els drets socials i polítics de les persones.

De consensos, de comunitat i de sentiment de pertinença no n’hi pot haver si els sacrificis individuals o col·lectius tenen un cost massa alt.

He citat Llach i Renan, però avui també caldria escoltar dues veus ponentines de gran vàlua, molt vinculades al lloc que ens acull: Francesc Canosa i Josep Maria Solé i Sabaté.

Solé i Sabaté deia en un article a l’Avui fa uns estius que les generacions joves han de saber “que el millor per mirar el futur és, com fan, ser lleials al passat.” I afegia:

“A les terres del Canal d’Urgell hi manca un fet clau: la solidaritat general de les zones urbanes del país. La ignorància del conjunt de Catalunya vers la plana de Ponent és feridora, dol. I molt. Cal cridar molt més alt i fort.”

I Francesc Canosa, al llibre Aigua a les venes, diu:

“Hem donat de menjar a tot déu, però també se’ns han menjat i ens hem menjat. Perquè tot això —la història del Canal i de les terres de Ponent, dels seus sacrificis— no ho sap ningú: no estem explicats i no existim.”

Ens porta això de nou a la Llei de l’Onze de Setembre: nació, valors, record, projectes de futur, resistència i esperança. Però també consensos. Perquè una nació no s’aguanta sense consensos de comunitat ni sense retorn just per als sacrificis del territori.

I torno a Solé i Sabaté, que concloïa citant Canosa:

“Aigua a les venes per un miracle universal, referint-se al Canal d’Urgell. Exactament és això: viure, sentir, palpar, estimar, conèixer un Ponent que ha fet el més extraordinari: passar de ser la plana salvatge a un verger de producció farcit de feina, il·lusió, treball, progrés i esperança en el propi país.”

Un miracle que va convertir “el marró misèria en verd esperança”.
Un miracle de fe, persistència i paciència.

I acabo. Patriotisme renanià, patriotisme segons Renan. Patriotisme també segons Llach. I també segons Espriu, que al poema No convé que diguem el nom ens parla de vèncer la por, de lluitar i treballar pels nostres somnis, de la llibertat individual i col·lectiva:

“Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: Amén.”

Doncs no cal afegir-hi res més: amén.
Moltes gràcies.