Discurs del President del Consell Comarcal Carles Palau en l'acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya

Honorable Anna Simó, president de la Diputació, alcaldes, alcaldesses, regidors, regidores, diputats i diputades de les diverses cambres, veïns i veïnes del Pla d’Urgell.

Primer de tot, permeteu-me agrair a la Casa Canal i al seu president, l’Amadeu Ros, a qui excuso, el fet que ens permetin celebrar aquest acte en aquest espai tan significatiu per a la nostra comarca, la Casa Canal. Aquest és el tercer any que el Consell Comarcal fa l’acte institucional de la Diada fora de les parets de cal Niubó, seu de la institució. Volem estar a prop dels comarcans i de les comarcanes, però també volem gaudir de les meravelles que tenim a la nostra comarca. El primer any vam ser a l’Estany d’Ivars i Vila-sana, la joia de la comarca; l’any passat, al castell templer de Barbens, i enguany aquí, a la seu del Canal d’Urgell.

No cal que us digui què va representar el canal per a la nostra comarca, tots ho sabem prou bé. Va convertir una terra de misèria en l’oasi de l’oest català, en el Miracle de Ponent. Però no va ser fàcil: els nostres avantpassats van haver de treballar molt dur per arribar on som ara. Ara la responsabilitat és nostra, perquè tot aquell esforç i totes aquelles penúries no es malbaratin i no perdem tot el que hem guanyat.

D’amenaces i reptes en teníem al 1714, al segle XIX, al 36 i també en tenim ara. No com les que es van trobar els nostres predecessors, però no per això menys importants.
El canal i la comarca afronten la transformació més gran des de la seva creació: la modernització del reg, que aquests dies estan debatent els regants. La pagesia ha de ser tractada amb el respecte que es mereix i se li ha de reconèixer la tasca que fa per gestionar el territori, un territori que pateix despoblació i pèrdua de serveis.

Vivim uns temps en què la demagògia està guanyant terreny i els discursos de la por ens volen fer combregar amb arguments que no s’aguanten per enlloc. No pot ser que els mateixos que volen esclaus per continuar guanyant diners no vulguin assumir la responsabilitat de gestionar les necessitats bàsiques de les persones.

Ens apareix també al davant la necessitat urgent de planificar el territori. No podem permetre que comencin a proliferar projectes pensats per especuladors àvids de subvencions i amb objectius que no beneficien la comarca. Aquestes macroplantes de biometà, sobredimensionades i sense comptar amb el suport del teixit ramader de la comarca, són un perill per a la nostra qualitat de vida i pel nostre futur. El futur ha de ser sostenible i curós amb el medi ambient, sí, però no a qualsevol preu. Som el graner de Catalunya i això vol dir que no tot s’hi val si, com a país, volem tenir sobirania alimentària.

La llengua, permanentment amenaçada, ara mateix viu una de les seves èpoques més baixes. Estem orgullosos de la nostra llengua i no hem de permetre ni per un sol instant que ens l’arrabassin ni que la releguin a un segon pla.
Permeteu-me citar un fill d’aquesta comarca, un bell-lloquí, en Joan Solà i Cortassa, filòleg de reconegut prestigi, que el 10 de juliol de 2009 va dirigir aquestes paraules al Parlament de Catalunya:

“Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya.
Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.”

O, per exemple, les paraules de la Carme Junyent, lingüista que té una plaça dedicada al poble de Palau d’Anglesola:

“Quan els pares deixen de parlar la llengua als fills, la situació és irreversible. Més de la meitat de les llengües del món ja es troben en aquesta situació. Amb el català encara no hi hem arribat. Per poder conservar el català cal parlar-lo i no canviar de llengua”.

No podem oblidar tampoc el despropòsit que representa la reclamació de les obres del MNAC i del Museu de Lleida, basat únicament en objectius polítics.
Com veieu, la lluita no va acabar al 1714; continua ben viva, encara que en altres escenaris, però amb la mateixa finalitat: la supervivència de la nació, de la llengua i de la cultura.

Avui celebrem una derrota, sí. Però això no significa que estiguem derrotats; ben al contrari, som una nació, una comarca, una gent que sap resistir i que sap lluitar quan davant tenim un enemic comú.

Per acabar la meva intervenció només vull destacar una cosa: som una comarca AUTÈNTICA. I ho hem de saber valorar. Som autèntics perquè tenim unes postes de sol espectaculars; som autèntics perquè tenim la cassola de tros i les orelletes; som autèntics perquè som gent que estima la tranquil·litat que ens dona la nostra terra; som autèntics perquè l’aigua del canal ens dona vida.

Gràcies a tots i a totes.
VISCA EL PLA D’URGELL!
VISCA CATALUNYA!