El biogàs ha de servir el territori, no convertir-lo en un abocador

Vivim en un món cada cop més globalitzat, amb una pressió creixent al nostre país i, a la nostra comarca. Després del cas de la Sentiu de Sió, ara veiem al Pla d’Urgell com es volen instal·lar grans plantes de biogàs, tot projectant macro-instal·lacions.

El debat sobre la problemàtica dels purins s’ha de plantejar amb absoluta transparència, honestedat i sense alimentar falses dinàmiques de confrontació entre la població i el conjunt de ramaders. Hem de ser solidaris i compromesos amb ells per abordar de manera integral la problemàtica del sector, des de la gestió de purins a l’externalització dels costos ambientals, passant pel qüestionament d’un model agroindustrial que ofega la petita i mitjana ramaderia.

Les plantes de biogàs són el procés industrial que dona solucions a les dejeccions ramaderes, de manera que es transforma dins uns biorreactors amb metà i altres gasos i en Digestat. I aquesta transformación produeix biogàs, que canalitzats arriba a donar el servei. Fins aquí tot és molt circular i sostenible. El problema rau en la quantitat de purins que la comarca produeix i els que són necessaris perquè aquestes macroplantes siguin econòmicament productives.

Sembla que en el món on vivim produïm més residus que sentit comú.

Aquests projectes es venen com a solucions verdes, però la realitat és que responen sobretot a interessos de grans fons d’inversió. Són plantes sobredimensionades, que provoquen a la nostra comarca trànsit de vehicles pesants, males olors i risc de contaminació, mentre la pagesia local en surt poc beneficiada. I no ens podem oblidar que a tocar de la nostra de comarca, hi tenim una macroempressa, Tracjusa, model de planta incineradora de residus.

La mateixa Unió Europea estableix condicions clares per a les plantes de biogàs: els projectes han de formar part d’una economia circular i ser petites o mitjanes, prou dimensionades per tractar els residus de la zona. En cap cas no té sentit importar tones de subproductes d’altres comarques només per alimentar macroinstal·lacions perquè siguin més rendibles a les empreses.

Cal defensar el territori i els seus habitants.

Catalunya també aposta, a través de l’Estratègia del Biogàs 2024–2030, per un model distribuït i de proximitat, amb plantes promogudes per ramaders i cooperatives. Aquest és el camí que garanteix una gestió correcta dels purins, la valorització del Digestat i, sobretot, un retorn econòmic i social al territori. I com a exemple tenim la planta de biogàs d’Alcarràs, creada pels mateixos ramaders.

El Pla d’Urgell necessita un futur energètic just i sostenible, seny i sentit comú.