El sol que ningú mira

Que un infant escrigui o dibuixi, ja se sap, no mou mercats, no encén tertúlies, no fa córrer a ningú. Potser per això mateix és una de les coses més importants que podem defensar.

En plena era de la intel·ligència artificial, quan una màquina pot escriure un poema, dibuixar una imatge o fabricar una resposta, els premis El Sol del Pla són més necessaris que mai. No perquè hagin de competir amb cap algoritme, seria absurd, perdríem, i la qüestió no és qui escriu més de pressa, sinó qui encara té alguna cosa pròpia a dir.

La tecnologia ens ajuda, i tant! Només faltaria que ara féssim veure que enyorem escriure amb ploma i llum d’espelma. Però una cosa és produir contingut i una altra, molt diferent, és formar persones capaces de mirar el món, entendre’l, dubtar-ne i explicar-lo amb veu pròpia. Aquí és on un poema o una il·lustració deixen de ser una activitat simpàtica i es converteixen en una petita obra pública.

Aquesta 18a edició dels premis arriba a la majoria d’edat. I ho fa amb una força que no necessita exageracions. És una comarca sencera dient, tornant a dir, encara que sigui en veu baixa, que escriure en català, dibuixar el que es veu i compartir-ho amb els altres continua tenint sentit.

El Teatre L’Amistat va acollir l’acte, però el més important no era l’escenari. Eren les mans. Mans petites, mans nervioses, mans que recollien diplomes, mans que havien traçat línies, corregit versos, esborrat paraules i tornat a començar. En un temps que premia tant l’automatisme, tornar a començar és gairebé un gest revolucionari. Tornar a començar!

També ho és que el jurat incorpori docents, imprescindibles, molts amb la samarreta groga posada, ells són els constructors, i veus de pes com l’escriptor Josep Borrell i l’il·lustrador Swen Schimmitz. Perquè valorar una obra feta per un infant o un jove no vol dir mirar-la amb condescendència, sinó amb respecte. No es tracta de dir “que maco” i passar pàgina. Es tracta d’entendre que allà hi ha una mirada en construcció. I una mirada, quan creix, pot arribar a ser criteri, ofici o ciutadania.

Enguany, a més, el projecte Naturalment, realitzat pels infants del CEE Siloé, ha obert encara més el sentit d’aquests premis. La cultura també esdevé inclusió, autoestima i cohesió social. A vegades ens pensem que la cohesió es fa només amb grans plans i grans pressupostos. I sí, també. Però sovint comença en un lloc molt més senzill: quan algú pot expressar-se i algú altre l’escolta.

Això també és fer comarca. No d’una manera sorollosa, ni amb el lluïment propi de les coses que busquen aplaudiment immediat. El Consell Comarcal fa el que cal quan manté viu un espai on el talent apareix sense demanar permís, on el català és casa i eina, i on la cultura no és decoració, sinó una forma de construir ciutadania.

El futur no serà només dels qui sàpiguen utilitzar màquines intel·ligents. Serà, sobretot, dels qui encara siguin capaços de pensar sense que ningú els dicti la mirada i estiguin disposats a tornar a començar.

I tornar, tornem, torno al sol discret del principi, al que no surt als mapes ni fa soroll quan creix. El Sol del Pla no premia textos: encén mirades. I una comarca que escriu és una comarca que encara s’imagina. Per tant, no deixeu mai de somiar en vers i de fer camí amb traç decidit!

Jordi Martínez Atero - VP