La plaça que s'amaga del sol

Les persianes han caigut, l’aire condicionat fa de campanar domèstic i només algun cotxe travessa la solana. A dins, termòstat; a fora, forn. Ens hi hem acostumat com passa amb els canvis lents: primer els toleres, després t’hi acostumes i, quan te n’adones, ja et governen.
És cert: la calor no es va inventar abans-d’ahir. Esteve Mestre obre el seu treball Plana d’Urgell. Grans desastres metereològics amb una frase que ens evita fer trampes: “La Plana d’Urgell s’ha caracteritzat per les grans sequeres i poca pluja, molta calor a l’estiu i molt fred a l’hivern”. Però una cosa és conviure amb estius durs i sequeres cícliques; una altra, que la calor reorganitzi de manera estable la feina, el descans, la criança i la vida al carrer.

A l’edició de Joan Yeguas del Llibre Ver del Convent de Bellpuig hi apareix una anotació de 1718: “Sent gran la sequedat que hi avia en la terra, despres de moltas rogativas per aygua...”. La sequera no és nova. Però la memòria d’episodis antics no excusa ignorar el patró actual: a la Mediterrània, les onades de calor són més intenses, freqüents i llargues.

Cada estiu ens desplaça una mica més cap endins: del carrer al menjador, de la plaça al refugi. Comprem, caminem o traiem la canalla quan el sol afluixa. Piscines, biblioteques i equipaments frescos han deixat de ser només oci o servei: també són refugis climàtics. Qui treballa a fora calcula més les ombres que les hores. I la pagesia, que mai no ha pogut mirar el cel amb indiferència, suma a l’aigua, al fruit i als jornals una exigència més: protegir-se d’una calor que no dona treva. Discutir-ho mirant només els estius de la infància o episodis de sequera que s'han repetit els darrers segles, és com negar una esquerda perquè la casa encara no ha caigut. Vet aquí que cap tarda insuportable no demostra, tota sola, el canvi climàtic. El dibuixa la tendència: onades recurrents, extrems més habituals i nits que no deixen recuperar. A tots aquests que no veuen l'esquerda per que “a l’estiu sempre ha fet calor”, cal respondre'ls com ho fa el nostre Carles Porta: “Els deixaria lligats a ple sol”. Que pot ser una frase aspra, però retrata bé la mandra d’alguns arguments.

La recerca que Jaume Suau signa amb Irene Cruz i Daniel Ortín avisa que la credibilitat atribuïda a un mitjà pot fer-nos percebre com a certa una informació, fins i tot si és falsa. La lliçó exigeix als mitjans no convertir una evidència contrastada en un debat d’opinions per guanyar audiència; i a nosaltres, no compartir allò que ens consola abans de comprovar si és veritat. "A l'estiu sempre ha fet calor" és evident però també ho és que abans eren períodes de sequera i ara són onades de calor encadenades.

Francesc Canosa ho va formular en una entrevista de 2025: “No hi serem, però el nostre objectiu és el futur: digues-li pagesia, canvi climàtic, incendis... El nostre objectiu és que la gent continuï vivint”. D’això va tot plegat: no d’aprendre a resistir darrere una persiana abaixada i amb l’aire encès, esperant que un dia tot torni a ser com abans. Perquè no tornarà.

No recuperarem els estius que vam conèixer, ens ho diuen els nostres. Però encara podem decidir fins a quin punt els que vindran seran més durs, més desiguals i més inhabitables. Podem frenar l’empitjorament, protegir qui més pateix i evitar que viure refugiats es converteixi en la normalitat. La plaça buida de les cinc de la tarda ja ens ho diu: el clima ens ha canviat la vida. El que queda per decidir és si tindrem prou coratge per no deixar que ens la canviï encara més.