No em parlis en castellà per educació

Imaginem una persona nouvinguda que es prepara per anar a buscar feina. Es dutxa, es pentina, es posa la camisa bona, comprova l’adreça, l’hora i, abans de sortir, assaja el català davant del mirall: «Bon dia, vinc per l’oferta de feina». Ha fet el curs i ha practicat. Arriba, obre la porta i nosaltres, només veure-la, li diem: «Buenos días». En tres segons li ensenyem una lliçó que no sortia al curs: aquí pots aprendre català; el difícil és trobar qui no te’l canviï.

Ho fem per educació, és clar. Pressuposem que no ens entendrà, que li serà més còmode. I així, canviant abans que ens ho demani, enviem un missatge clar: el català és nostre; per a tu tenim una altra llengua. Després ens sorprèn que la persona nouvinguda no l’utilitzi. Som un país capaç de reclamar el català a Brussel·les i aniquilar-lo preventivament al taulell del bar.

Les dades expliquen la contradicció. A Catalunya, vuit de cada deu persones saben parlar català, però només tres de les deu el tenen com a llengua habitual. A Ponent resistim millor: supera el 50%. Però resistir no és guanyar, ni viure a Ponent ens immunitza contra el retrocés. Una llengua pot continuar sent coneguda mentre deixa de ser necessària. És una manera exquisidament cortesa de perdre-la.

No és just carregar tota la responsabilitat sobre qui parla. Les llengües viuen o retrocedeixen segons l’escola, la feina, el comerç, l’esport, les pantalles i les institucions. Podem omplir cursos de català, i cal fer-ho!, però si després al taller, al club, al restaurant o a l’empresa canviem automàticament de llengua, és com ensenyar algú a ballar i apagar la música quan li toca sortir a pista. El català ha d’entrar a la feina, als vestidors, a les entitats i a la vida quotidiana, no només a l’aula.

I aquí és on miro cap a la metròpoli, però no des de dalt del campanar, sinó amb preocupació. Hi ha zones del país on es pot viure perfectament sense necessitar mai el nostre idioma. Si pensem que això és un problema seu, ja hem començat a perdre. El Pla d’Urgell encara té una gran fortalesa: aquí el català és llengua de carrer. Precisament per això no podem convertir-lo en una relíquia reservada als de sempre.

Aquesta Diada podria ser el detonant d’una cosa revolucionària i baratíssima: deixar de canviar de llengua abans d’hora. Sense heroismes, sense exàmens, sense exigir perfecció. Parlar català i canviar només quan realment calgui. Perquè la millor política lingüística comença un segon abans de renunciar-hi.

I torno al principi, els que em coneixeu sabeu que sempre hi torno, curteta i al peu, no fos cas que se’ns compliqués, aquella persona surt de casa ben vestida, ben pentinada i amb el seu «bon dia» preparat. Arriba al bar, a l’empresa o al club, obre la porta i prova de parlar-nos en català. Aquesta vegada no decidim per ella. L’escoltem, li contestem en català i la conversa continua.

Salvar una llengua, que, poca broma, també és salvar el país, no necessita sempre una gran proclama. De vegades només necessita una cosa més difícil: deixar de ser tan educats.